PREGÓ DE FESTA MAJOR

RICARD TORQUEMADA (ENLLAÇ BIO)

 Bona tarda a tothom! Moltes gràcies per concedir-me l’honor de fer aquest pregó, una d’aquelles sorpreses que la vida et té reservades a algun racó i mai no imaginaries. La meva relació amb Arenys de Munt es remunta a quan jo era petit perquè la meva escola a Barcelona, el Pare Manyanet, tenia una dèria estranya per portar-nos d’excursió a Arenys de Munt, cada any a Lurdes. Cada any queia la mateixa excursió i he de reconèixer que vaig acabar una miqueta tip. A més, m’imagino que per avorriment, ja sabeu què fan els nens quan s’avorreixen, a algú se li va acudir escampar una llegenda urbana, o en aquell cas rural, sobre vampirs a la muntanya que a mi em va impactar molt perquè sempre he estat més aviat poruc. No patiu, que la història només respon a la perversió urbana en una visita rural. Com sabreu millor que jo, no té cap indici de realitat. A banda d’això, la meva relació amb el poble és un amic que jugava amb mi a handbol, el Josep Terensi, les inundacions de la Riera i poca cosa més... fins el dia D. Com que jo sóc periodista esportiu i necessito referències per sentir-me segur, em permetreu una llicència esportiva per parlar del dia D. Fa uns anys, concretament al 2003, el Barça va acceptar un nou terme com a propi: el terme cercle virtuós. Aquell cercle virtuós que havia de tornar, i de fet ho va fer, al club a la primera línia mundial tenia un punt inicial en un somriure permanent. Era el somriure d’un futbolista, brasiler per més pistes, era el somriure de Ronaldinho. Aquella connexió culer amb el brasiler va suposar una injecció d’il•lusió que va desencadenar en una convicció, que aquell relat tindria un final feliç. Evidentment, durant el transcurs de la història, com passa sempre, va haver-hi entrebancs, dubtes, frustracions, però aquella història va acabar amb la segona Champions a París el 17 de maig del 2006. Lamentablement, allà va morir el relat o la primer part abans que Guardiola la ressucités a una segona part. Potser algú es preguntarà què té a veure això amb el nostre poble. Doncs per mi molt. Per mi, Arenys de Munt és com el somriure de Ronaldinho, l’estímul que va engegar un cercle virtuós el 13 de setembre del 2009. Des d’aquell dia, hi ha gent que creu en alguna cosa que volia creure-hi, però no podia creure-hi. Altres pobles i ciutats de Catalunya s’hi van sumar i aquest relat també va fer camí. La única diferència actualment és que gran part d’aquest relat i el seu final encara estan per escriure’s. I el més important de tot: sempre des de la sana convivència, des del respecte a totes les opinions, des de la tolerància a altres maneres de veure el país. El Barça i Arenys de Munt encara tenen una altra coincidència que em fa sentir-me bé a prop de tots dos. Fa molts anys que el Barça ens ha ensenyat a veure el futbol a través de la seva mirada. Jo fujo amb tota la meva força del comentari “a futbol es juga com juga el Barça”. Justament la grandesa d’aquest esport és que es pot jugar de maneres molt diferents, que admet perspectives oposades i que cadascú ha d’intentar executar el pla com l’ha imaginat. Cadascú ha de creure en un model i tots són vàlids. Qui s’hi apropi més a allò que un dia va imaginar, tindrà més a prop la victòria. L’avantatge del Barça respecte a la resta és que molt pocs equips al món defensen amb tant orgull i tanta passió una idea futbolística, molt pocs equips l’han convertit en un ADN irrenunciable, molt pocs equips han assumit una idea com una personalitat més enllà dels resultats. I aquesta idea és propietat del Barça. A molta gent no li agrada i la troba avorrida, no gaire lluny d’aquí, però és una opinió respectable, ara bé també molt poc transcendent. El Barça no pretén que els agradi a ells, ens ha d’agradar a nosaltres. Arenys de Munt també ha impulsat una manera de veure el país i no només la sent, sinó que la defensa amb la mateixa convicció que el Barça defensa el seu joc. Evidentment, admet la rèplica i el debat, també existeix al Barça quan perd al camp del Cèltic sobre si ha d’haver-hi o no un pla B, però no dubta d’allò que sent malgrat el que puguin dir altres. És desinhibida i descarada. I això és denominació d’origen, aquest és un tresor que identifica un col•lectiu. I vosaltres el teniu. Al periodisme esportiu s’ha convertit la valoració individual dels futbolistes en un gènere més. És allò que quan mireu un diari esportiu, trobeu que qualifiquen amb un adjectiu l’actuació d’un jugador. A la ràdio també ho fem i a la Transmissió d’en Puyal, on jo hi participo, va ser batejat com l’examen d’en Torquemada, és a dir, el meu. És probablement l’exercici més exigent que he fet mai professionalment perquè s’ha de fer en poc temps i cal ser just amb la persona a qui valores, cosa que m’ha torturat i em tortura encara en la meva responsabilitat professional. Ha estat tan dur que aquesta temporada he canviat el format després de 6 anys examinant tot l’equip del Barça cada partit de la temporada. 60 per 6, uns 360 exàmens. Avui he decidit recuperar-lo per examinar a Arenys de Munt. Així doncs, amb el vostre permís, acabaré amb aquest humil regal. Arenys de Munt: Romàntica. Manté amb orgull les seves arrels, és resistent al desànim, sap assumir el paper que li toca amb disciplina, no oblida el passat, sap gaudir el present i somia amb un futur diferent. Sap conviure amb el seu veí Arenys de Mar, o segons he sentit, el barri mariner del poble; sap compartir el nom amb ell encara que hagi hagut de canviar el cognom. I ha acceptat durant molts anys aquell injust paper secundari dels pobles de muntanya respecte al seu veí marítim. (Parèntesi: jo visc a Tiana des de fa pocs anys i m’hi sento identificat. Tanco parèntesi.) Ha acceptat com a natural la relació d’ambigüitat amb la riera, que va costar molts diners, va dividir el poble i encara obliga a tenir la concentració alta els dies que plou. Es desmarca de la massa fent la festa major ara a l’hivern, però no hi renuncia a la de l’estiu amb les Bredes al Juliol. Resultat final: ració doble de festes. Sap pagar a terminis, com demostra el Monument de la Independència; sap criticar amb criteri com es fa al Cafè Rovira Can Ton, sap potenciar les entitats de la terra a través del “Centru Moral”, rendeix devoció a la Plaça de l’Església que encara és el lloc adequat per a que la gent es trobi i la canalla jugui. Sent a Cesc Fàbregues com a seu, probablement l’única persona al món que pot dir que és d’Arenys sense especificar de quin d’ells perquè necessitaríem una setmana sencera de conferències i moltes tesis per acabar de tenir un diagnòstic definitiu. El que és indiscutible és que sense la Pista de Sant Martí, on ell jugava a futbol, ara no jugaria al Barça. Cesc, però, no es l’únic signe d’universalitat i de traspàs de fronteres. Tant difícil pels periodistes d’algun país és dir Cesc com Eskakejats, grup de teatre reconegut a tot el món. Té dificultats indiscutibles i innegables per trobar consens, però això genera riquesa. Endavant amb la riquesa!! Com les festes, millor dues que una. Dues associacions de puntaires, dos clubs de futbol, dos clubs de petanca, dos clubs de bicicletes, dues associacions de pintura, dues parelles de gegants amb el mateix nom, dos pavellons. Ah! I a més tot, com els gegants, es diu o Remei o Martí. Això sí, per si algú pensés que és una estratègia per duplicar les possibilitats del poble. No, tranquils, només hi ha una piscina. També té productes de la terra admirats a tot arreu, les cireres més especials del país i les pomes de “relleno”, que espero tastar algun dia. La seva activitat social i festiva és infinita, com demostra que el 2013 acollirà la Capitalitat de la Sardana, on rebrà tot el país, i el centenari del “Centru Moral”. No abandona les tradicions més nostrades, com les nits dels naps i les cols, encara que s’hagi convertit en una oportunitat per fer crítica constructiva. I té aquell sentit de murrieria i saviesa injectat a la sang de la seva gent, com va demostrar al juny del 1979 quan va ser pioner al retirar el Monument a Los Caidos sense gaire traça. Les cròniques periodístiques de l’època expliquen que l’ajuntament no tenia intenció de destruir l’obelisc, però en ser retirat va relliscar i es va trencar. Una història tràgica irreparable. Arenys de Munt, si no existís, l’hauríem d’inventar. No canvieu mai. Visca Arenys de Munt i Visca Catalunya!!!